Humanitats
Em fa il.lusió aquest projecte... tinc moltes inquietuds, a vegades més fluctuants i diverses del que voldria, però sempre hi són amb més o menys intensitat. Aquest inquietud en concret ja fa temps que hi era...i ara em trobaré una altra vegada en la categoria d'estudiant. Una part de mi sempre ha rebutjat una mica l'academicisme, sobretot quan es tanca en sí mateix i es veu incapaç d'incloure tantes altres coses que la vida contempla. Però ara que fa un parell d'anys que no he ni hagut de fer treballs, ni escrits, ni lectures obligades...ara ho trobo a faltar! És clar que tinc dubtes. I si perdo l'interès? bé, això segur que passarà, no tot serà atractiu a l'hora d'estudiar...Mai he perdut l'hàbit d'estudiar, això és una de les moltes coses que la música t'ensenya.
Punt zero
Els vertígens antics retornen del no res,
però jo els observo.
El sol, enlluernador,
em dóna una lliçó de llum.
Veus aquells que havien estat nens,
ara adolescents altius,
i aquells adults que ara caminen feixucs:
com en un encanteri subtil
la vellesa els ha atrapat
amb els seus tentacles invisibles.
Paraules mai dites
Et parlen. Tu no els entens.
Dius que et costa entendre aquest idioma estranger.
Però jo et parlo en la teva llengua i les paraules, de nou reboten.
No escoltes. Hi ha massa fressa dins del teu cap.
Mil pensaments contradictoris i impertinents s'hi confonen.
Ets una marioneta en mans de la teva ment tirana.
Incessants, els teus ulls nerviosos parpellegen com uns intermitents,
tanta és la tensió que t'embolcalla presoner.
Ja fa temps que estàs sol en el teu reialme daurat i hermètic
i que la serenor se t'ha ofuscat. No et sents bé.
El teu somriure esquinçat ho revel.la.
Massa odi t'ha enverinat l'ànima innocent.
Ja no puc sinó compadir-me de tu i de la teva vanitat.
(a C.F.)
Un dissabte a la tarda
L'O'Porto, replè de cridòria de gent que demana entrepans i cafès. A fora, un mercat, l'eco de Portobello. Ens uneix als quatre una taula rodona i l'esperit alterat de cap de setmana. Un entranyable gos de cara arrugada ens mira a través dels vidres amb expressió trista.
Després passegem pels carrers arrebossats de colors i veus. Luca ens porta a l'antiquari, on un home amb piercings, robust i bonàs, ens ensenya la botiga i ens explica que ha tingut tan mala setmana. Fa uns dies van disparar i matar un seu amic brasiler al seu país. Ell no s'ho pot treure de cap, se'l veu afectat. Vagaregem per la botiga, remenant tot d'objectes estrafolaris i comentant ara amb un, ara amb l'altra allò que ens crida l'atenció. En Luca m'ensenya una rajola minúscula, em fa riure. Dibuixada hi ha una dona una mica geperuda que sosté un vano i un paraigües amb una mà. Fa un gest estrany amb l'altra. Sembla una geisha poc agraciada.
L'amo de l'antiquari pregunta per què ric. Contesto que "I'm sorry, però que la rajola em resulta molt divertida". Diu, queda-te-la. Almenys riuràs cada vegada que la miris. En treu el preu (5 lliures) i me la regala.
Sortim i ens separem, cadascú amb destins diferents. Les parades de fruita i verdura em tempten. Faig algunes compres i, carregada, torno cap a casa amb l'autobús 23. Un dissabte lluminós que insinua una primavera no tan llunyana.
Giren les aspes
Sents aquella paraula.
Dins teu, una ventada impetuosa.
Giren les aspes.
Els sentits s'inflamen amb guspires d'altres temps.
I giren les aspes.
Ni la memòria recorda tantes velles unglades,
pàgines arrencades que romanen ocultes
dins de l'antre ignot de l'inconscient.
Giren les aspes.
Ningú sap ja traçar aquest camí invers,
l'herba cobreix els senders del passat.
Però l'emoció, incrustada a l'ànima com un fantasma,
escup flames doloroses.
Cremen les aspes.
El despertador de les vuit
Fa poques setmanes, en la ment retorçada d'un despertador (que encara no parla àrab):
"Si tens intenció d'aixecar-te a les vuit, perfecte. Però si vols llevar-te a qualsevol altra hora, ho sento. Ara només desperto a les vuit. Em planto."
Una manera peculiar i alhora obstinada de deixar de funcionar...
A la deriva
Com una nàufraga somnolenta
escric paraules amb destí incert.
Entre tempestes i ventades,
una ànima en pena:
Mots a la deriva
dins d'una ampolla indigent.
"El silencio es como el viento: lleva el polvo de un sitio a otro, oscurece, a veces, todo el horizonte, pero finalmente se calma y decae y deja tras de sí la vieja y eterna imagen del mundo"
(Ivo Andric, Un puente sobre el Drina)
Neu
Amb la teva bellesa gèlida
alenteixes el món dels humans
i el transformes, alhora,
en un univers màgic, inversemblant.
Guerra silenciosa
Com per un malefici sublim, escups perles fantasmals
que implacables, embolcallen esguards i perfils
en una seducció inevitable.
El cant del cigne d'un trencasomnis foll
Aquest matí el despertador ha encetat la meva consciència matinal amb un cant deforme i arítmic de gall afònic.
"Les piles s'estan exhaurint", he pensat.
Però la meva ment, encara trasbalsada per l'empremta de somnis fugitius també ha sentit com, en un últim intent agònic, la perversa invenció -de la qual en diem despertador -, ara s'expressava fluidament en àrab...
"Les piles s'estan exhaurint", he pensat.
Però la meva ment, encara trasbalsada per l'empremta de somnis fugitius també ha sentit com, en un últim intent agònic, la perversa invenció -de la qual en diem despertador -, ara s'expressava fluidament en àrab...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
